Jesús Sanz. Alguns apunts breus, gairebé telegràfics, per a pensar després de la manifestació del passat dissabte a Madrid convocada pels sindicats i més de 200 organitzacions socials.

1) Sobre les formes d’acció col·lectiva escollides en el 15 S. En la posada en marxa de la convocatòria, les organitzacions sindicals van decidir innovar respecte a altres accions anteriors. Primer, en la forma de convocar la manifestació. Aquesta va anar precedida per la formació de la denominada “Cimera Social”, un espai de convergència entre múltiples organitzacions amb la finalitat de constituir un bloc social d’oposició davant les retallades i que a la vegada fou qui va convocar la protesta.

També es va innovar en la forma de realitzar la protesta. Aquesta vegada diferents marxes que sortien des de diferents llocs de Madrid van confluir a la plaça de Colom. A més a més, les diferents marees (blanca per la sanitat, taronja pels serveis socials, verda per l’educació, negra del funcionariat) van tenir un paper actiu en la marxa configurant al costat d’altres col·lectius una mena de marea multicolor. Sense dubte, en algunes característiques de la convocatòria es veien les formes de mobilització del 15M. Per exemple, en la marxa en diferents blocs que van confluir en un mateix punt, en les diverses “marees de colors” que s’han anat incorporant amb el temps, o en l’apel·lació a la participació de diferents actors que estan en diferents posicions socials (davant la identitat de treballador, s’insisteix en el concepte de ciutadà i en la defensa dels serveis públics).

No obstant, en la convocatòria també hi havien algunes diferències respecte a altres mobilitzacions que havien tingut lloc prèviament. Així, la invitació a participar en la Cimera social es va vehicular a través de col·lectius i no a través d’una convocatòria oberta en la qual les adhesions fossin a nivell individual, a la vegada que els discursos finals de la marxa van correspondre als líders sindicals i el missatge que es pretenia fer arribar a la societat estava molt calculat. Finalment, un altre aspecte novedós en les formes d’acció col·lectiva emprades sería la proposta – veurem si es durà a terme-, de convocar una mena de “vaga general ciutadana” que vagi més enllà de les vagues laborals “clàssiques”, i que afecti a altres àmbits com el consum u altres activitats socials. Si bé, no se sap si aquesta acció es materialitzarà, el simple fet de què es plantegi com a possibilitat per part de les centrals sindicals majoritàries (encara que hi han hagut algunes experiències d’aquest tipus convocades anteriorment per diferents col·lectius) suposa un fet bastant novedós.

2) Sobre la composició dels participants. A la marxa hi estaven presents, sobretot, els sectors on el sindicalisme té més presència així com els treballadors dels serveis públics més afectats per les retallades. No obstant, encara que el lema triat (“¡Vamos! Quieren arruinar el país”) i la convocatòria a través de la Cimera Social apel·lava a la mobilització d’amplis sectors de la societat (aquell 99% al qual feia referència Occupy Wall Street), a la mobilització hi van ser menys representats altres sectors molt castigats per la crisi com els joves, la població immigrant u altres sectors precaris. Sense dubte, aquesta qüestió està relacionada amb la fragmentació existent en el món del treball, una segmentació que, al mateix temps, dificulta la identificació dels subjectes al voltant d’una identitat col·lectiva compartida, donada la pluralitat creixent de situacions socials dins el món laboral (becari, aturat, autònom, treballador precari, etc…) A més a més, bona part d’aquests sectors precaritzats fa temps que van deixar de considerar els sindicats com un referent.

En aquest context, la crida a construir un bloc social de resistència davant les polítiques de retallades que vagi més enllà del món laboral suposa un primer pas per a teixir aliances àmplies amb el conjunt de la societat davant la gravetat de la situació, una cosa que sembla del tot necessària.

3) El repte de l’”europeització” de la protesta. Encara que no hagi tingut cap ressó mediàtic, el mateix dia que es celebrava la manifestació de Madrid, en nombroses ciutats portugueses tenien lloc importants mobilitzacions com a protesta per les darreres mesures d’ajustament decretades pel seu govern. A Lisboa, alguns mitjans parlaven de la manifestació més gran dels darrers 30 anys. També a països com Grècia i Itàlia, les protestes continuen.

No obstant, encara que totes aquestes protestes estan basades en un problema comú (les polítiques de retallades, el retrocés en els drets socials i l’aplicació de polítiques de guany de competitivitat a través de mesures que fomenten la devaluació salarial) fins ara no s’ha pogut consensuar una agenda comuna de mobilitzacions a nivell europeu o, almenys, dins dels països més castigats per l’aplicació d’aquestes polítiques. En aquest punt, les organitzacions socials tenen un formidable repte per al futur: la necessitat de crear en l’espai europeu un nou marc d’acció compartida. I és que, si bona part d’aquestes polítiques són impulsades des de la “troika” europea (FMI, BCE i CE) sembla raonable que ha de ser en aquest mateix marc on s’ha d’organitzar la resistència més enllà de les dinàmiques nacionals pròpies. Com assenyala Boaventura de Sousa “els moviments i les organitzacions socials de tot Europa hauran d’articular-se per a demostrar als governs que l’estabilitat dels mercats no pot construir-se sobre les ruïnes de l’estabilitat de la vida dels ciutadans i de les seves famílies”.

4) La petició d’un referèndum sobre les retallades. Amb la convocatòria de la manifestació es volia escenificar una petició molt concreta al govern: la petició d’una convocatòria de referèndum sobre les retallades socials. De nou amb aquesta petició emergeix una qüestió que s’està dibuixant cada vegada amb una major virulència: la crisi de la representativitat, el desplaçament dels centres de poder fora dels espais de decisió política (i en molts casos, fora del marc de l’Estat-nació) i, sobretot, l’absència de mecanismes de control per part de la ciutadania sobre decisions crucials que afecten a la vida diària.

En aquest sentit, sembla que el vot de les darreres eleccions s’ha convertit en una mena de xec en blanc legitimador de tot tipus de mesures que no han estat sotmeses a cap tipus de consulta ciutadana i que no figuraven en cap programa electoral, per no parlar de la forma en què moltes d’aquestes mesures s’han pres: en el que portem de legislatura s’han produït més de vint decrets-lleis sense cap discussió parlamentària. I tot això no fa més que augmentar el fàstic i la desafecció creixent vers la política i els polítics.

En definitiva, alguns apunts per a pensar, reflexionar i seguir la seva evolució en un context social complicat, i en una tardor que no sabem si serà “calenta” al carrer.

Imatge extreta de: Tercera Información

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here